Tècniques perdudes ?

Cada dia és té l´oportunitat d´aprendre alguna cosa nova o de fer petites troballes amb tècniques que tot sapigue que existeixen no sent té ni idea de les mateixes.

A la meva infantesa, avia vist grups de dones prenen la fresca a mitja tarda, fen punta de coixí portant a la vegada una conversa en mig del repicar dels boijets, si més no, algunes era de safareig de veïnat, o l´intent de volgué aparellar algun conco amb alguna viuda, (bé, és notori que alguns casaments s´arreglaven per mediació de terceres persones i amb converses quasi accidentals) frases fetes com “bols dir”, “conta que ja roba estesa”, o bé, aquella salutació amb una entonació d´arrossegament de Bona tardaaaaaaa, que és deia quasi a cor de coral.

Algú feia amb el cap un signe de negació sense deixar de fer anar els dits, ni les mans, fent passant els boijets d´un lloc a un altre teixint el motiu preestablert en un patró, sentin-se en veu baixa junt amb la musica de la labor, les paraules de “pobre xic”.

En aquestes ocasions és donava el tret de sortida per fer la vogada (mal feta, però, vogada a la fi) i explicar els miracles de la família del pobre xic.

Fa pocs dies que he tingut l´ocasió d´escoltar les explicacions de com és fa la punta de coixí i com és el mig punt i el punt sencer, e pogut comprovar que aquesta tècnica també serveix per fer joies amb metalls preciosos.

La practica va ser curta, i la sensació de veure com creix punt a punt una labor és prou agradable e interessant per no deixar-la en l´anonimat.

Ara sols falta decisió, prendre la fresca, fer-la petar, i també perquè no, fer una bona vogada, encara que sigui de fantasies.

Gràcies Rosa, per aquesta oportunitat donada.