martes, 23 de abril de 2013

Sant Jordi i els monstres de sota el meu llit.

Com cada dia 23 de Abril, en alguns llocs és primavera, i en altes és la tardor, a molta part del món és un dia senyalat, un Cavaller derrota el Drac i rescata a una donzella de les seves urpes.

Serà un comte, serà una historia, o potser una fantasia, a la fi de tot, porta un missatge exemplar, a on moltes persones voldrien ser l´heroi o bé la donzella, i ningú el malvat drac, animal mític, simpàtic, eròtic, i potser i tot humanitzat per atemorir (o no) a Donzelles i Cavallers amb intencions lascives.
Algunes cultures, la Rosa, sense espines és signe d´amor, i el Cavaller li regala a la seva estimada, la Rosa, amb espines és una altra cosa, és barroera encara què sigui formosa, és solitària, i afortunada si és olorada i contemplada.
 
 
Aquet dia és mol cultural a la meva nació, la dama (què no donzella ni princesa) sol regalar llibres per culturitzar una mica més al Cavaller, així dons, existeix un pacte entre la parella.

I el Drac? Aquet queda relegat com a monstre de sota del meu llit, animal de un o mols caps, ales de ratpenat i cua de víbria, mans útils què saben acariciar els llits d´altres, boca amb llengua bífida què diu el que no toca i llepa el què li bé de gust... i mentre, la primavera segueix i els llibres i la Rosa queden en el oblit uns s´omplen de pols i l´altra és marceix.  

sábado, 13 de abril de 2013

Aniversaris sentimentals

Dintre de res serà la efemèride de la proclamació de la Segona República, (vuitanta i dos anys) quasi tothom estava d´acord què un Borbó deixes el tro i marxes fora de les fronteres d´Espanya.

No cal esmentar què en aquells anys van anar les coses no massa bé, de dictadura a dictadura, algunes dures altres toves i el poble amb misèria i emprenyat. (com ara mateix)

Els militars també estaven ressentits, les noves lleis exigien noves maneres de fer, alguns tenien que passar per la universitat i mols eren tan analfabets què no entenien res de res... així ens va anar, un mix metro amb veu aflautada ens va donar per el cul durant quaranta anys.

Encara queda la llavo, la palla i la pols de un llegat tirs i esgarrifós, no volen pas què la democràcia sigui això... un estat anímic normal amb concòrdia entre persones.

Això de la concòrdia no podrà ser mai, és una quimera en un estat d´equilibri constant, sols falta que algun familiar propi i el seu seguici faci una bretolada fora de lloc, per fotre per terra moltes il·lusions.

Així dons, felicitats per els Republicans y també per famílies separades per gent poc fiable.