Ahir divendres he clavat, si, tal com sona, he clavat, i no es tan fàcil com jo creia, tinc que reconèixer que estava una mica tremolós, he tingut que posar tots els sentits en la feina que feia, no o tenia gaire clar, encara que les instruccions escrites, ben llegides, explicades i demostrades amb múltiples ocasions, han servit per fer una feina mitjanament correcte.

La boca anivellada, el forat ajustat al diàmetre requerit, llum a dojo, i amb ma de ferro, (bé, és una expressió barroera, més aviat, ferma) he començat a repicar per poder premé el filet, poc a poc amb passió i sense compassió he anat fen meva la resistència de la boca, desprès d´uns instants, he considerat que ja estava prou bé i ben clavada.

Durant la nit he tingut somnis de possibilitats i de clavades múltiples i més perfectes, ja se sap, les emocions i segons quines experiències et poden portar en un estat d´extasis temporal, avui per el mati ... amb més calma ... he mirat la clavada, repassant cada pas fet, estic decidit .... no vull pas que sigui el primer i l´últim diamant amb talla brillant que clavi.

Clavaré, i tan que si.