Aquest mati, i no era pas d´hora, he sentit el so de les campanes, he tingut que fer orella per saber que és lo que deien, el seu to i la cadència donaven la noticia de un dol, algú del veïnat i de la parròquia a mort.

Hores més tard he rebut la noticia de per qui tocaven, a partir d´aquest moment i com si jo estigues immers en una maquina infernal he anat retrocedint en el temps, he vist, o he recordat sons de veus, escenes, converses, olors i potser i tot textures d´objectes del passat, passat que és molt proper per mi, estic parlant d´uns cinquanta anys enrera.

La petita plaça que forma l´unió del carrer San Isidre amb el d´Artus era un lloc de trobada per tota la xicalla dels anys cinquanta, la diferencia d´anys entre uns i als altres no sobrepassava pas els sis, i l´ombra del campanar i el so de les seves campanes regien el ritme del dia a dia.

Eren temps de por, d´intolerància i desconfiança, restriccions de llum, de freds, de penellons, cues per el petroli, de llet en pols, formatge groc i ranci, de misses obligades, de processons piadoses per exculpar-se, ....... en fi ....... d´això en fa migs segle.

Antoni Carbonell....descansa en pau.