Aquestos dies de vent son ideals per veure-hi més lluny que mai, son dies en que no i ha pol·lució ni boirina que entorpeixi qualque observació a ull nu.
A bans de la sortida del sol és pot observar el planeta Venus amb tota la seva brillantor, així que el dia s´aixeca va desapareixent poc a poc, en aquestes hores de matinada i fort vent és te la sensació de solitud i fred, diguem que els ànims estan col·lapsats tot i sapiguer que l´espectacle sou val.
Entre dues llums i amb un cel blau quasi bru el planeta senyoreja, invitant l´astre Rei a seguir-lo, i de sobte ben be al costat, una aparició que li feia competència, aquesta, sols va ser uns segons, va creixia del no res i així va desaparèixer, no va ser un miratge, va ser un albirament pur i dur.
Estic convençut que això te una explicació lògica i en cap cas podria parlar ni pensar en cap mena d´historia estranya de deus, àngels o visitants d´altres llocs del univers.
I si els receptors solars d´un satèl·lit artificial fessin la rateta com un espill?
No hay comentarios:
Publicar un comentario