Et trobarem a faltar

Isabel !!

 

(1932 – 2023*) La vida es breu, se´n va i se´n vola.

Que la terra et sigui lleu.

 

Pensaments i realitats

 

Cal un record de com ens comportem en el dia a dia, desprès de set dècades i un terç, tot té una importància relativa, i no cal  tenir mals sons per el quelcom, que tot passa,  i no en farem res en apeniments i llagrimetes per solucionar lo que la memòria ja quasi no recorda.

És ben cert que el temps se'n va i se'n vola, sol passar, que uns i altres donguin consells partidistes per tal d´amagar o dissimular algun fet, si és calla, no és covardia ni ignorància, simplement és fa servir la discreció i l´empatia, per no dir la vergonya aliena.

Dons res, passaran els dies, els mesos, els anys, les dècades, i tot seguirà igual, bé, les nostres despulles seran anònimes.

Sit tibi terra levis

 

Cal ser valenta o valent?

Les valenties és poden pagar cares i no parlo de diners, no cal posar per davant els ovaris o els cullons, sempre la ruptura serà més traumàtica i de segur que quedarà un mal gust de boca amb retrets infundats o no, formem part d´una societat amb molts compromisos, alguns d´ells no volguts o bé no compresos en el seu moment.

Sempre he acceptat el quelcom per tal que la pau en el meu entorn fos tranquil, tot i que algun que altre sotrac he tingut, i res, tot ha tornat al seu lloc més o menys habitual.

Tinc que agrair a totes aquelles persones que en el transcurs del temps han cregut oportú separar-se del meu costat sense fer soroll, no han sigut valentes ni valents, es evident, no han pogut sortir-se amb la seva.   

 

El temps és breu

   El temps és breu, no és cap novetat, tot i que, per la majoria dels mortals segons sembla, els cicles de la vida amb les quatre estacions i amb festivitats imposades per antigues religions ens fan sentir importants i feliços.

   Tothom cerca una felicitat feta a mida, segons els seus criteris personals, el desencís és trobat quan els ulls són nets per poder mirar amb serenor l'entorn més proper i també llunyà.

   Els flagells de l'esclavitud actual, la violència emprada a les dones, als nens i també als avis, la prepotència de tots els polítics, si, tots ells, prometen i falten a la veritat més elemental, l'abandonament moral és constant.

  Aquesta Setmana Santa o Santa Setmana plena d'actes piadosos serem feliços demostrant ser importants. A la pròxima ja farem el que calgui per...

     Això si, quasi que vivim en el rovell del ou.

Mai sen sap prou.,

    No és pas una critica ni un judici de valors morals, sols voldria opinà d´uns fets d´un conjunt familiar.

  A voltes els sentiments afloren a flor de pell, la memòria retrocedeix la mitat d´una centúria, més aviat més que menys, semblen llunyanes aquestes dades i records, però i son presents, i cal posar un cert ordre dintre d´un mateix amb serenor, posant el raonament davant de tot, per tal de no menys prear a ningú.

   Tothom té uns interessos determinats, alguns d´ells poden ser personals i altres de conjunt familiar i tots ells poden atemptar en més o menys grau a l´estabilitat i felicitat d´altres membres de la família, és molt fàcil no fer costat i malmetre amb actes i comentaris gents afortunats, és clar, que en aquelles èpoques per tindre seny calia ser devot i tenir uns anys, la cultura, l’honradesa i el sentit comú no eren pas habituals.

   Temps grisos i foscos, la dona era un ser menor, la supremacia del home molt preuada i el que tenia els atributs més grossos aquet portava la veu cantant dintre del conjunt familiar, si algú és resistia i no tenia devoció ho no combregava calia excloure’l i així va ser.

   Ara, a finals del dos mil divuit, és produeix la torna, dues famílies amb els seus descendents enfrontats, diuen que el temps o cura tot, però el record sempre i serà.    

    I la meua família? Dons és ella i jo.

Exigències, intensions i llenguatge

Aquet escrit fa anys que estava ja publicat, de totes les maneres he volgut treure’l de la foscor d´un arxiu.

El món no canvia pas massa rapit, podríem dir que les coses continuen igual o quasi pitjor, sols cal repassar els fets del dia a dia.

Viatjant per la xarxa i llegint les opinions de persones que i escriuen als fòrums i blocs, un és pot donar per eludit en alguns comentaris, (sent un mateix anònim per l´autor/a) les paraules més anomenades son les de Llibertat, Respecte, Tolerància, Fidelitat.

Així dons, tenim diferents conceptes per cada paraula, tot depèn d´un us que és fa de la mateixa.

Llibertat: Quina? La teva o la meva?, podria ser que la teva pogués molestar a la meva.

Respecte: Si no és té Llibertat és pot perdé aquet do, i si és té  massa també.

Tolerància: Per fer servir aquesta idea, seria necessari disposar del Respecte i de la Llibertat. Si és dispensa massa Tolerància et poden dir ximple.

Fidelitat: Jo em pregunto, a què i a qui?

Si ets Fidel, tindràs tolerància a persones i potser a idees preestablertes, amb la Tolerància, demostraràs tenir aquest Respecte a les persones e idees concretes.

Tot i així, és probable que no tinguis Llibertat i estiguis sotmès a les idees i a persones que sempre et voldran el millor.

És un trenca closques, la veritat, prefereixo tenir Llibertat, no gaire Respecte, una mica de Tolerància, i la Fidelitat ja amb direu a quina cosa i a qui li tinc que aplicar.

Se prou bé, que estic provocant, i que les definicions és poden endolcir, matisar, maquillar, discrepar, etc, etc.

Eeiiii....que això és una opinió personal, no vull fer pas càtedra de res.

 

 

Mascles, Femelles i persones

Fa temps, pot ser massa i tot, coses a dir moltes, el temps passa , les idees poden ser desproporcionades i en aquets casos la prudència és la millor solució per sobreviure.

Amb el temps i observant un s´adona de com la societat sofreix canvis i aquets no gaire bonics, els últims escàndols de la violència de gènere a arribar a les escoles de diferents maneres, els nostres infants han sigut molestats de moltes maneres, a calgut la mort de un noi per revisar protocols, a calgut una sola denuncia per destapar un escàndol d´abús sexual en un col·legit d´elit concertat amb els nostres impostos.

Diuen que tot això sempre a passat, ningú parla de les seves pròpies experiències amb familiars, professors laics o no, veïnatge i altres depredadors, la sensació de culpabilitat i vergonya ha fet aquet pacte de silenci, què cal fer si en el nostre entorn passa una cosa així? Fer una denuncia?

Estem segurs què el pes de la justícia serà proporcional?

http://www.naciodigital.cat/noticia/103130/direccio/dels/maristes/es/va/negar/donar/informacio/mossos

 

 

Consell, Conseller

Idea molt amplia i extensa que regula ben bé a tota la societat. Qui son els Consellers? Senyors i Senyores amb un estatus determinat reconegut per la seva valia professional (o no) que formen part de governs, empreses e interessos socials més o menys necessaris.

Al conjunt dels Consellers reunits esbrinen quelcom, inspirant alguna cosa per tal de fer lleis o negocis profitosos i tenir algun benefici amb una posició avantatjosa dintre de la societat o del negoci.

Tothom coneix els Consells de Ministres, els de Governació, el Judicial, el Social, e inclús hi ha de Consellers Matrimonials, i així un ampli ventall de possibilitats per tal de tenir la cosa controlada o casi.

Tenen raó els experts en consellar? Dons les possibilitats d´encertar ja no depèn d´ells i si del o els qui puguin rebre la inspiració d´algú.

Malament quant alguna persona amb un possible problema s’adreça molt alegrament a gent que no té una preparació prou solida per afrontar una responsabilitat que no és la pròpia.

És sabut que aconsellem amb paraules com,  “si jo fos tu, faria això i allò” sense tenir amb conte les possibles situacions que pot repercutir aquestes i altres paraules en moments d´ofuscació.

Prendre consell o demanar-lo també comporta la responsabilitat i més si un conjunt de persones tenen alguna mena d´interès sobre un fet determinat i és fan consellers.

Així dons, a vostè (a tu) que llegeixes això tinguis cura de tenir una opinió i fer-la servir com a consell, podries anar del tot extraviat a la vida de les persones.

I sense rancor, sols és un consell.

Ulleres de sol

     Les ulleres de sol tenen el seu origen al voltant del segle XII a la Xina. Va ser el primer lloc on es va desenvolupar una tecnologia per fumar els cristalls de quars amb l'objectiu de enfosquir. Aquests cristalls fumats eren usats pels jutges xinesos i no tenien com a principal objectiu la correcció de la vista, ni tampoc per protegir-se de la llum solar. El veritable fi de les primeres ulleres de sol era el d'ocultar l'expressió de l'ull durant els judicis per tal d'ocultar qualsevol evidència sobre el veredicte final que únicament es donaria en acabar el judici.
 

Necessitat de protección,
 

    Una exposició excessiva a la radiació ultraviolada pot causar problemes oculars a curt i a llarg termini, entre d'altres fotoqueratitis, ceguesa de la neu, catarates i diversos càncers oculars. (http://es.wikipedia.org/wiki/Gafas_de_sol)
 

    Podríem dir que és un estri prou interesant per previndré certs problemes a molta gent, i que dona una certa gracia al semblant de les persones, és si més no un complement de moda segons les èpoques del any.
 

    Els motius que és fan servir poden ser molt diversos, sent a questos per estar amagats com els estruços amb el cap sota la sorra, és curiós observar a persones com en llocs públics il·luminats artificialment i sense gaire llum com llueixen l´antifaç de vidre calorejat, com amb una conversa cara a cara és continua parapetat per preservar el no se qué.
 

    De veritat creieu que és qüestió de protecció o de portar una bena als ulls per no voler veure la realitat de l'entorn?
 

    Don res, qui cara mira, cara honra... i els ulls i la seva mirada diuen molt de la persona.

Fent camí...

Sempre és fa camí, la vida és un camí què ens porta i ens entreté... el Josep va escriure el seu epitafi.

Se m´ha acabat la vida, me´n vaig al descans etern.

Josep !!!  algun dia acabaré fent el mateix recorregut, descansa en pau

Les Festes

Quines casualitats, cada any per aquestes dates tothom desitja salut, pau i felicitat als més propers i als llunyans.

El nostre hemisferi (Nord) els dies son del tot més curts i les nits molt més llargues, n´ha desitjos de benestar per poder celebrar amb amics i familiars unes festes Religioses adaptades d´antiquíssimes costums en honor a Astres, Deus i Deesses presents i alguns quasi oblidats.

Que tots ells i elles siguin misericordiosos amb els humans, què pacifiquin els pobles i les famílies, què guareixin malalties i patiments, què ningú pateixi ni fred ni fam ni tampoc injustícia.

Bones Festes Saturnals.

La mesa

La mesa es un mueble con  mucha antigüedad, el punto de referencia  es de unos tres mil años a.C. y como referencia Egipto.

Todos sabemos lo que es este mueble, todos lo conocemos con la diversidad de formas y modelos que existen, algunas (mesas) son muy famosas por entrar en la historia de la humanidad, por su relevancia en ciertos momentos, no voy a extenderme en Historias de Pueblos y Naciones ni tampoco con sus posibles rendiciones y tratados más o menos acertados, solo pretendo reflejar una opinión personal de este enser que en todas las casas tenemos.

Las han construido en diferentes materiales, desde piedras básicas a ornamentales, con maderas nobles y no tan nobles, con metales simples y también con aleaciones más o menos dúctiles para realzar su belleza, i porque no, mixtas con diferentes estilos y efectos, al fin de todo ello siguen siendo mesas para ser husadas.

La imaginación ha hecho que sin darnos cuenta el húsar tal objeto para casi todo lo dejemos en un segundo plano, y en él se ha Torturado, Desmembrado, Empalado, Matado, Violado, Amado, Parido, Se ha conspirado, Se ha llorado, Se ha reído, Se han llegado a acuerdos familiares y entre muchas más cosas también ha unido familias para la construcción de un posible futuro.

Continuamos con la ancestral costumbre de reunirnos al entorno de la mesa para cumplir con el precepto de comunión, y devorar un yantar.

El respeto a este, tendría que ser lo más placido y coherente posible, el anfitrión expone y pone las normas de conducta con tal de que reine la paz y concordia entre los comensales.

Así pues, entre veladores, mesas y bancos corridos se tienen que tratar los asuntos cuotidianos.

Habeo ego ... ergo sum

Molt sovint he parlat de pors i fantasmes què estan sota del meu llit, és de suposar què tothom en té de monstres amagats en algun racó del seu ser o dintre d´algun moble.

 

Pot-ser vergonyós el volgué dissimular trets evidents de la personalitat, per no sentir-se d´alguna manera exclòs de la societat, sempre n´ha aquella oració ja feta per voler dissimular el quelcom, “les persones canvien amb el temps” podríem dir què és una excusa per donar una segona ho tercera oportunitat.

 

Sempre és el mateix, amb el temps aprenem a dissimular més malament, i com el vi, anem agafant cos,  “va tenir i retindré per la vellesa”  aquesta frase feta fa referencia a la mala fe no gaire dissimulada.

 

Així dons, podríem dir què dintre de la societat existeixen tres grans grups, i cada un d’ells una infinitat d´opcions per acabar d´enredar la troca entre monstres i fantasmes:

 

Dones

Homes

Persones

I ara toca l´observació dintre i fora de casa, fent una critica per cercar una veritat latent i mal dissimulada, recordem. “va tenir i retindré per la vellesa”

I jo en quin grup pertany? Dons intento ser persona cada dia, alguns dies no assoleixo, o no em deixen fer-ho alguna dona o home.

Dones!! Homes!! feu el possible per complir com a Persones. Gràcies

Avui fa anys

Avui fa un lustre de la meva primera sexta dècada, no te gaire importància el fet en si, podríem dir què soc un supervivent de la vida, moltes persones no han arribat i altres tampoc ho faran, masses coses en el entorn i mai sent sap prou de tot i de res.

Fen un recull rapit de la meva privada historia, puc contrastar què en cinquanta anys han canviat moltíssim les situacions socials, les tecnològiques, les llibertats personals i col·lectives i perquè no, les laborals.

En mig segle he perdut persones estimades i també he vist sorgir d´altres en el meu entorn, moltes d´elles estem emparentats per genètica, altres estan en el meu entorn aportant quelcom molt efectivament.

Fa això, un quinquenni va començar amb una vida nova sense tenir cap mena d’experiència, i ara avui, tampoc sen té gaire, però si què he fet el què calia tenint en cada moment  respecte a tot el meu entorn.

Estic segur que he favorit a uns, i altres és creuen traïts per les decisions pensades i fetes en cada moment per la meva persona, no, no és què, jo no vull disculpar-me de quelcom, sempre pensem que tal o qual cossa a mi no hem pot passar, i en el transcurs de la vida tot és possible, i tan què si, sols és qüestió d’observar i escoltar el teu entorn, sempre n´ha què disfressen veritats amb mentires per tal de tenir un estatus i un poder... Anem bé

I ara què? Dons res... podríem dir que ja soc un vell xaruc amb prou visió per detectar anomalies familiars i poder-les tractar amb molta diplomàcia i empatia. (tinc força i soc un corco, "de moment")

Paraules i realitats

La Glorieta @Gloryff, en un Tweets sense despentinar-se ha escrit el següent:   1 noia amb mobilitat reduïda fa 1 curs d vela i, em diu amb tota l naturalitat q l monitora és cega i els ajudants "parlen" amb símbols...

Res a dir, i si mol en què pensar, quelcom n´ha per la vida, fem la mirada a una altra banda? Fugim dels possibles horrors del nostre entorn? Esta clar, mol clar. (a mi tot això no em pot passar... soc perfecta, oi què si?)

I mentre uns miren  a la paret nua i escolten el bram de l´estupidesa , els altres retallen en prestacions socials, la resta és fot de fàstic amb misèries no detectades a ull nu... anem bé.

Wilson

No parlaré pas de Thomas Woodrow Wilson, encara què com a persona té uns trets mol interesants per la seva trajectòria com a persona i polític, què possiblement alguns retrets pot tenir amb el seu historial, i potser no gaire clars, i tan que sí, qui és el què no té coses en què poder sentir-se inquiet amb el temps... tu no? Segur què no? Tu, possiblement més què ningú per la negació sistemàtica.

Bé... En Woodrow Wilson fou President dels Estats Units del 4 de Març de 1913 al 4 de Març del 1921, En el any 1919 va obtenir el Premi Nobel de la Pau, alguna cosa devia de dir i fer per mereixé aquet gallardó.

Però el Wilson què potser té més interès en aquet moment de la meva vida és el trastorn hereditari  i poc comú com malaltia, què ningú cregui què això és pot curar com un refredat, no, és per tota la vida i amb unes conseqüències devastadores per la persona què ho pateix.

Alguns grups familiars tenen mancança d´un gent, o bé el tenen modificat per alguna raó, en això sent-és inconscient fins què dues persones amb aquet problema tenen descendència.

Poca cosa en sabem del què portem a dintre nostre, alguns cops no ho pressentim però ens enfadem si ens diuen les veritats del barquer, cal ser moderat i reconèixer què quelcom no pot ser un insult i si una veritat velada, per exemple, estúpid, ximple, imbecil... en més o menys greu, la majoria dels mortals ens comportem així, n´ha milers d´exemples quotidians d´aquet comportament, i descuidem a les persones què sí tenen una mancança de salut evident. (a mi, no hem pot passar tot això !!!   és lo què estàs pensant?)

Tinguis cura, tinguis empatia, per tot el què t´envolta, la teva pròxima generació, pot ser un d’ells.

Aniversaris sentimentals

Dintre de res serà la efemèride de la proclamació de la Segona República, (vuitanta i dos anys) quasi tothom estava d´acord què un Borbó deixes el tro i marxes fora de les fronteres d´Espanya.

No cal esmentar què en aquells anys van anar les coses no massa bé, de dictadura a dictadura, algunes dures altres toves i el poble amb misèria i emprenyat. (com ara mateix)

Els militars també estaven ressentits, les noves lleis exigien noves maneres de fer, alguns tenien que passar per la universitat i mols eren tan analfabets què no entenien res de res... així ens va anar, un mix metro amb veu aflautada ens va donar per el cul durant quaranta anys.

Encara queda la llavo, la palla i la pols de un llegat tirs i esgarrifós, no volen pas què la democràcia sigui això... un estat anímic normal amb concòrdia entre persones.

Això de la concòrdia no podrà ser mai, és una quimera en un estat d´equilibri constant, sols falta que algun familiar propi i el seu seguici faci una bretolada fora de lloc, per fotre per terra moltes il·lusions.

Així dons, felicitats per els Republicans y també per famílies separades per gent poc fiable.

La realitat de la dóna i el seu món

El dia internacional de la dóna és el dia vuit de Març, un dia mol senyalat per un gran col·lectiu què lluita per sobreviure en un món d´homes.

La guerra  soterrada i present entre els  gèneres és mol evident, de tots és sabut el tracte continuat amb forma de violència, violència quasi amagada per anul·lació psicològica, per brutalitat física, per reconeixement en les seves tasques quotidianes amb sous mínims, i lo més escandalós... algú agafa la determinació de revessar-lis la vida.

No voldria pas què és penséssiu què estic en contra del home, (del mascle) no... no és això, és la realitat actual dintre del petit món que jo conec.  (tinc la sospita què arreu és el mateix)

Acostumo a parlar sempre de persones, i aquestes son meravelloses, però hi ha excepcions, i tan què hi son, algunes d´aquestes (afortunadament no en son gaires) fan us d´una manera exacerbada de la condició de dóna i home trepitjant una harmonia què la majoria voldria tenir.

Un home escridassà, humilia, explota, pega, extorsiona i mata... una dona també fa això, però no mata tan escandalosament... anem bé, mol bé...

La mitologia parla de Lilit, i estic enamorat d´ella i com ella, esta el món ple d´exemples què possiblement estan en el nostre entorn, per no dir dintre de la mateixa família, (encara que no és vulgui reconèixer) però, també hi ha la què és estranya, buscant confrontacions i comportant-se com a sers del submón, diguem com a àrpies i bruixes d´escombres i calders.

No puc comparar a dues o més persones per els mateixos fets... sols expresso les meves experiències (fracassos amb dónes i homes) viscudes i també escoltades.

Així dons, felicitats a les dónes què treballen, son mares, avies i persones (entre altres coses)

Pd.: Tu creus què ets una d´elles?  

Tenir por o respecte?

Qui te por?   De que és pot tenir por?   En alguns casos, la por pot ser de alguna manera el resultat del remordiment?

En tots els casos, deixar de tenir-la, pot suposar un alliberament lògic i entenedor de moltes situacions quotidianes.

Qui te por?    Possiblement totes les persones, de res i de tot, algunes pors son malaltisses i per algú pot semblar un suplici no trobar una sortida adien a la seva angoixa...   

De que és pot tenir por?    De tot, principalment d´altres persones i les seves reaccions, algunes pors les inculquem (les inculques) als infants i a gen gran per aconseguir quelcom, sent  practiques una mica cruels en mols casos, les amenaces reincidents de la possibilitat de pèrdua de quelcom  privilegi, la negació d´aliments i el xantatge emocional continuat. (entre altres)

Algunes persones adultes aparentment deixen de tenir por, o això diuen, per motius de rebel·lia en moments ofuscats, no defensen res, sols deixen de tenir respecte a unes formes preestablertes de convivència i en tot cas, la paraula té la raó de ser.

El respecte al pròxim comença en un mateix, i sense por, és pot assolir moltes coses, tothom tenim detractors de la manera de ser, ningú pot qüestionar a un infant, aquets és digne d’escoltar-lo amb respecte i sense por.  

Tu que llegeixes això... ets capaç d´escoltar a un infant i si cal demanar-li disculpes?... Jo si.

 

Pd.: Hi la gelosia?   És una por de la inseguretat emocional?   Amb tot això, tinc la meva versió i opinió.   

Un bon encadenat per guardar una roda...

Al llarg del temps ens creiem que tot ho tenim sota control, què tot gira en el nostre entorn, què podem fer i desfer sense importar-nos pas massa dels esforços i les opinions dels nostres conciutadans, el glamur teixit artificialment  ens sembla poc i què és mol sòlid.

I la roda dons?  És la persona lligada a un passat, què sense ell no seriem res, per mol què és vulgui lluitar no canvia res, per això la feixuga cadena del record.

La maquina més o menys sofisticada a desaparegut, algú la farà servir al seu caprici sense importar-li quins lligams emocionals tenia, és més important posseir quelcom sense vergonya, què ser elegant i coherent.

Quin costs pot tenir tot plegat?