Mai sen sap prou.,

    No és pas una critica ni un judici de valors morals, sols voldria opinà d´uns fets d´un conjunt familiar.

  A voltes els sentiments afloren a flor de pell, la memòria retrocedeix la mitat d´una centúria, més aviat més que menys, semblen llunyanes aquestes dades i records, però i son presents, i cal posar un cert ordre dintre d´un mateix amb serenor, posant el raonament davant de tot, per tal de no menys prear a ningú.

   Tothom té uns interessos determinats, alguns d´ells poden ser personals i altres de conjunt familiar i tots ells poden atemptar en més o menys grau a l´estabilitat i felicitat d´altres membres de la família, és molt fàcil no fer costat i malmetre amb actes i comentaris gents afortunats, és clar, que en aquelles èpoques per tindre seny calia ser devot i tenir uns anys, la cultura, l’honradesa i el sentit comú no eren pas habituals.

   Temps grisos i foscos, la dona era un ser menor, la supremacia del home molt preuada i el que tenia els atributs més grossos aquet portava la veu cantant dintre del conjunt familiar, si algú és resistia i no tenia devoció ho no combregava calia excloure’l i així va ser.

   Ara, a finals del dos mil divuit, és produeix la torna, dues famílies amb els seus descendents enfrontats, diuen que el temps o cura tot, però el record sempre i serà.    

    I la meua família? Dons és ella i jo.