Et trobarem a faltar

Isabel !!

 

(1932 – 2023*) La vida es breu, se´n va i se´n vola.

Que la terra et sigui lleu.

 

Pensaments i realitats

 

Cal un record de com ens comportem en el dia a dia, desprès de set dècades i un terç, tot té una importància relativa, i no cal  tenir mals sons per el quelcom, que tot passa,  i no en farem res en apeniments i llagrimetes per solucionar lo que la memòria ja quasi no recorda.

És ben cert que el temps se'n va i se'n vola, sol passar, que uns i altres donguin consells partidistes per tal d´amagar o dissimular algun fet, si és calla, no és covardia ni ignorància, simplement és fa servir la discreció i l´empatia, per no dir la vergonya aliena.

Dons res, passaran els dies, els mesos, els anys, les dècades, i tot seguirà igual, bé, les nostres despulles seran anònimes.

Sit tibi terra levis

 

Cal ser valenta o valent?

Les valenties és poden pagar cares i no parlo de diners, no cal posar per davant els ovaris o els cullons, sempre la ruptura serà més traumàtica i de segur que quedarà un mal gust de boca amb retrets infundats o no, formem part d´una societat amb molts compromisos, alguns d´ells no volguts o bé no compresos en el seu moment.

Sempre he acceptat el quelcom per tal que la pau en el meu entorn fos tranquil, tot i que algun que altre sotrac he tingut, i res, tot ha tornat al seu lloc més o menys habitual.

Tinc que agrair a totes aquelles persones que en el transcurs del temps han cregut oportú separar-se del meu costat sense fer soroll, no han sigut valentes ni valents, es evident, no han pogut sortir-se amb la seva.   

 

El temps és breu

   El temps és breu, no és cap novetat, tot i que, per la majoria dels mortals segons sembla, els cicles de la vida amb les quatre estacions i amb festivitats imposades per antigues religions ens fan sentir importants i feliços.

   Tothom cerca una felicitat feta a mida, segons els seus criteris personals, el desencís és trobat quan els ulls són nets per poder mirar amb serenor l'entorn més proper i també llunyà.

   Els flagells de l'esclavitud actual, la violència emprada a les dones, als nens i també als avis, la prepotència de tots els polítics, si, tots ells, prometen i falten a la veritat més elemental, l'abandonament moral és constant.

  Aquesta Setmana Santa o Santa Setmana plena d'actes piadosos serem feliços demostrant ser importants. A la pròxima ja farem el que calgui per...

     Això si, quasi que vivim en el rovell del ou.

Mai sen sap prou.,

    No és pas una critica ni un judici de valors morals, sols voldria opinà d´uns fets d´un conjunt familiar.

  A voltes els sentiments afloren a flor de pell, la memòria retrocedeix la mitat d´una centúria, més aviat més que menys, semblen llunyanes aquestes dades i records, però i son presents, i cal posar un cert ordre dintre d´un mateix amb serenor, posant el raonament davant de tot, per tal de no menys prear a ningú.

   Tothom té uns interessos determinats, alguns d´ells poden ser personals i altres de conjunt familiar i tots ells poden atemptar en més o menys grau a l´estabilitat i felicitat d´altres membres de la família, és molt fàcil no fer costat i malmetre amb actes i comentaris gents afortunats, és clar, que en aquelles èpoques per tindre seny calia ser devot i tenir uns anys, la cultura, l’honradesa i el sentit comú no eren pas habituals.

   Temps grisos i foscos, la dona era un ser menor, la supremacia del home molt preuada i el que tenia els atributs més grossos aquet portava la veu cantant dintre del conjunt familiar, si algú és resistia i no tenia devoció ho no combregava calia excloure’l i així va ser.

   Ara, a finals del dos mil divuit, és produeix la torna, dues famílies amb els seus descendents enfrontats, diuen que el temps o cura tot, però el record sempre i serà.    

    I la meua família? Dons és ella i jo.

Exigències, intensions i llenguatge

Aquet escrit fa anys que estava ja publicat, de totes les maneres he volgut treure’l de la foscor d´un arxiu.

El món no canvia pas massa rapit, podríem dir que les coses continuen igual o quasi pitjor, sols cal repassar els fets del dia a dia.

Viatjant per la xarxa i llegint les opinions de persones que i escriuen als fòrums i blocs, un és pot donar per eludit en alguns comentaris, (sent un mateix anònim per l´autor/a) les paraules més anomenades son les de Llibertat, Respecte, Tolerància, Fidelitat.

Així dons, tenim diferents conceptes per cada paraula, tot depèn d´un us que és fa de la mateixa.

Llibertat: Quina? La teva o la meva?, podria ser que la teva pogués molestar a la meva.

Respecte: Si no és té Llibertat és pot perdé aquet do, i si és té  massa també.

Tolerància: Per fer servir aquesta idea, seria necessari disposar del Respecte i de la Llibertat. Si és dispensa massa Tolerància et poden dir ximple.

Fidelitat: Jo em pregunto, a què i a qui?

Si ets Fidel, tindràs tolerància a persones i potser a idees preestablertes, amb la Tolerància, demostraràs tenir aquest Respecte a les persones e idees concretes.

Tot i així, és probable que no tinguis Llibertat i estiguis sotmès a les idees i a persones que sempre et voldran el millor.

És un trenca closques, la veritat, prefereixo tenir Llibertat, no gaire Respecte, una mica de Tolerància, i la Fidelitat ja amb direu a quina cosa i a qui li tinc que aplicar.

Se prou bé, que estic provocant, i que les definicions és poden endolcir, matisar, maquillar, discrepar, etc, etc.

Eeiiii....que això és una opinió personal, no vull fer pas càtedra de res.

 

 

Mascles, Femelles i persones

Fa temps, pot ser massa i tot, coses a dir moltes, el temps passa , les idees poden ser desproporcionades i en aquets casos la prudència és la millor solució per sobreviure.

Amb el temps i observant un s´adona de com la societat sofreix canvis i aquets no gaire bonics, els últims escàndols de la violència de gènere a arribar a les escoles de diferents maneres, els nostres infants han sigut molestats de moltes maneres, a calgut la mort de un noi per revisar protocols, a calgut una sola denuncia per destapar un escàndol d´abús sexual en un col·legit d´elit concertat amb els nostres impostos.

Diuen que tot això sempre a passat, ningú parla de les seves pròpies experiències amb familiars, professors laics o no, veïnatge i altres depredadors, la sensació de culpabilitat i vergonya ha fet aquet pacte de silenci, què cal fer si en el nostre entorn passa una cosa així? Fer una denuncia?

Estem segurs què el pes de la justícia serà proporcional?

http://www.naciodigital.cat/noticia/103130/direccio/dels/maristes/es/va/negar/donar/informacio/mossos