L´atzar

Pensa que pensaràs, i res, no ja manera de pogué treure una forma harmoniosa, la natura esta plenes d´elles, i l´interior de les persones també. (o no, que últimament n´ha barbaritats en tot el mon que posen els pels de punta)

Cada vegada més n´ha residus produïts per aquesta civilització industrialitzada que tenen el seu encant, si més no, si li posa una disfressa per fer-los menys horrorosos, així que he deixat corre l´imaginació mentre prenia la fresca de bon mati.

Fermall Suport de polímer, argent oxidat i or fi (kum-boo)

Polsera forjada

No li posaré nom ni tampoc vull crear un conjunt, prefereixo que sigui una peça solitària i única, esta pensada per que la porti un home madur, i que tingui molt clar que pot provocar mirades de desaprovació, i comentaris fora de to.

Polsera d´Argent, pedra lluna, or de 18 i 24 Kt

La petja del temps

Quasi totes les ciutats estan d´enderroc en els seus nuclis antics, algunes illes de cases tenen unes construccions que daten del segle XVII, modificades així que anat passant el temps i les necessitats.

Ara quant s´obren els nous espais sorgeixen parets lluïdes, enrajolades empaperades i pintades, formen part de cuines, menjadors, sales, dormitoris, rebostos i ves a sapigue quines coses més.

En un segon pis, a sortit aquesta paret que te la forma de un foc a terra amb la seva fumera cap el cel, quantes mirades i pensaments sent perdut en mig de les flames?, Quants menjars han sigut cuits amb les seves braces? Quantes paraules i rialles sent han escapat junt amb l´escalfor del foc?

L´ahir ja a passat.

L´avui ja és ahir.

El demà pot ser avui.

I tot plegat és ara.

Una arracada modernista ?

Fa dies que em varen deixar una joia per que mires quina possibilitat podia tenir ella mateixa amb convertir-se amb una altra adorn.

La senyora va fer referència a la seva avia, i va dir que per ser una arracada ja solitària potser seria millor aprofitar el material i fer-ne un parell d´un altre estil.

No he sigut mai amant de desfer per tornar a crear, encara que elles (les joies) fossin fetes amb tècniques modernes de fa quatre dies.

Alguns objectes porten historia emocional i també tècnic i per el meu parer, no és tindrien que destruir mai.

De la seva bossa de mà va treure un estoig petit de color vermellós fosc, i una mica tronat, les seves arestes estan desgastades per el rosament de les mans i potser d´altres objectes.

Quant el vaig tenir a les mans, pogué comprovar que era de fusta folrada de tela i de paper, ja sabia que en el seu interior estaria una peça interessant per poder estudiar la tècnica que l´artesà tenia per fer joies.

Tota una sorpresa, l´estoig era de Jaume Mercade i l´única arracada podria ser una obra d´ell mateix, tot i així el segell confirmaria l´autenticitat.

Ara estic confús i em falten arguments per estar segur, ja que el segell diu E C i no tinc cap constància d´aquestes sigles.

Per descomptat, què el meu consell és deixar-la tal com esta, sigui de qui sigui la peça, com és aquesta ja en queden ben poques, i la veritat son mol testimonials de com és treballava a principis del segle XX .

Coses que passen

A la tardor és produeixen baixades de temperatura, i el cos és resisteix quasi a acceptar que l´escalfor del estiu ja no i és, i ens resistim a fer servir roba d´una mica més d´abric.

Entre el dia i la nit n´ha una davallada prou considerable per agafar afeccions respiratòries ... dons ... porto un no se que, que no se el que em passa, tot son estossecs, pitos, esternudades i tot relacionat amb un fort refredat.

Em degoteja el nas i em llagrimegen els ulls, i la claror del sol em fot, sort del paper absorbent de cuina.

No em faria pas res de cedir-lo ... si el vols no et tallis.

Aah !! algú a vist la pluja de les Leonides de la passada nit?

És deplorable ... o la direcció no s´entera

Aquest cap de setmana a Barcelona s´ha fet la fira d´Expominer en la seva trentena edició.

És una mostra relacionada amb minerals, fòssils i joieria, és curiós veure munts de gemes tallades, fils de perles o de cristalls de minerals, amb uns preus prou temptadors per fer compres.

Els expositors son de reu del món, alguns d´ells estan especialitats en el comerç i talla de materials com l´ivori de mamut i ambre del bàltic, fent unes peces molt interessants artísticament.

Lo més sorprenent és que en aquesta edició també s´exposaven gran quantitat d´antiguitats de la part del Magrib, amb la possibilitat de compra, aquestes, son destrals, fulles, rascadors i puntes de sageta de Sílex.

Per mostra us deixo un boto:

Fulla, 80x18 mm (sílex)

Fulla, 28x12 mm (sílex)

Punta de sageta, 32x15.5 mm (sílex)

I ara la pregunta del milió:
Els organitzadors i autoritats de la generalitat, tenen idea de que és un mineral de sílex? I d´un estri arqueològic, d´uns deu mil anys d´antiguitat, fet de pedra de sílex? És que estem parlant del neolític !!!

Els promotors i organitzadors d´aquesta fira tindrien que dimitir per incultes.

Paradisos de ciutat

En totes elles siguin grans o petites existeixen racons on per regla general és desconeix o no és pot tenir accés fàcilment.

És el cas del casc antic i la part industrial del principi del segle passat, alguns llocs han donat pas a blocs de pisos, deixant illes de fauna i flora com reductes d´una historia recent.

Una fabrica de mol de renom en el món dels teixits era C´Dasca i les seves instal·lacions encara avui en dia és fans servir com a magatzems i tallers.

Poca cosa ja queda del requet (nom popular de un rec que servia per regar l´hort del pantanu) prou famós i fosc on les parelles pecaminoses (és una expressió) és donaven cita per fer o desfer passions.

Tot te una façana i de portes en dins te o podria tenir el seu encant i preguntant he pogut fer fotografies de llocs quasi desconeguts amb un bagatge quasi místics, rentadors de fil i llana, assecadors, tines per el tint, quadres per animals de tir, mines per l´aigua, fumeres, i corrals.

En un d´aquest locals esta instal·lada la MESQUITA, els seus feligresos son gelosos de la gent que volta per el seu entorn, i com és normal amb el meu tarannà he ficat el nas.

- Bon dia, que em permeten que entri?
- No lo se, tendré que preguntar (amb un castellà trencat per la dificultat de la llengua)
- Lo siento no esta el jefe (ost3, aquesta expressió és per mi mal sonant)
- Bé, se prou be les vostres costums i rituals, jo tinc molt de respecte al mon, i no és preocupin per la camera de fotografia que no l´entraré en el lloc de culte. (tornen les consultes)
- No esta el jefe, venga dentro de media hora
- Ja li e dit que respecto els rituals de Mahoma i faré l´ablucions pertinents (altre cop les consultes)
- Lo sentimos, tendrá que venir cuando este el jefe
- Amb cara de tristor li faig la ultima pregunta, no serà perquè soc cristià?
- No tiene nada que ver esto, tiene que estar el jefe, venga dentro de media hora.

Bé, n´ha paradisos que estan vedats a segons quins mortals, i que no sigui dit que no he fet un esforç per fer un apropament a una altre cultura.

PD. : amb la paraula de Jefe és referien l´Iman إمام el que condueix la plegaria

Inèrcia, o lo que pot quedar d´ella

Desprès de buit dies de deixar de treballar (n´ha moltes formes de fer-ho) o de tenir que fer servir una tarja com control, sento un lleuger buit dintre meu.

He volgut estar reclòs dintre a casa durant uns dies, per intentar posar una mica de pau a un neguit que temia que arribes, aquest futur no laboral ja el tenia pensat i quasi encaixat, no tenia que tenir cap mena de reacció, en aquesta acció voluntària.

Quasi tres anys fen preparatius per poder sobreviure anímicament, i cullons, quasi la pífio en el últim moment, eren tanta la dependència de fer quatre torns i el neguit de la feina que l´aturada és quasi dolorosa.

Avui he donat un tom per els llocs on acostumen anar les persones que ja estan el camí de la jubilació o ja i son ... he fet una ullada dels posat i gestos més comuns en ells, he mirat els ulls i la seva mirada apagada, un m´ha preguntat ... QUE MIRAS? ... i tots junts en un banc, en un altra un de sol que estava parlant a uns tertulians transparents, i de sobte dones amb cotxets e infants de curta edat. (era la hora de la sortida dels col·legis)

Absort amb un panorama de gent que tenen molta experiència magatzemada i per poder explicar, escolto una veu

- Joan
- Diguem?
- Que estàs fent !!, estàs mirant on et posaràs a passar les hores mortes?
- Que cony dius, amb veus amb aquesta actitud?
- Jo també he passat per aquesta fase de donar un vol per veure on és el cementiri dels elefants.
- Cullons, la sang em vull i crec que no estic acabat, i tu, que creus que és pot fer (no u deia per el respectable que ja és veia caigut i sense il·lusió)
- Joan podríem fer una revolució.
- A qui vols derrotar i fer presoner?
- A qui? A nosaltres mateixos i les nostres angoixes, Tenim experiència de la vida i professionalment, sabem riure i muntar saraus amb menja i bona companyia.
- Eeiiiii, que pretens fer, una societat de triperos i pasotes amb molt bon rollo?
- Et sembla poc?
- No, esta molt bé i els estatuts i estaran admeses les dones dels socis?
- Cony Joan que sense elles no és pot anar a cap lloc
- D´acord, d´acord, no dic pas res ja saps, el dimarts pròxim pel mati podríem entre cajalada i cajalada redactar alguna cosa.

Tinc la sensació que aquests estatuts tardaran molt de temps en veure la llum i els esmorzars seran eterns.

I mentres l´inèrcia és va frenant poc a poc, i les pors de la sumissió és van guarint sense angoixés.

Si … però no

Quantes vegades em dit això per eludir un compromís, que no esdevé de gust en aquell moment, o que ens fa un cert recel per les repercussions de futur que poden comportar, dient amb la boca quasi tancada i mol fluixet … és que tinc poc temps i una mica de mandra, ja et diré alguna cosa al respecte.

La por al ridícul i l´inseguretat, fa que perdem oportunitats, siguin les que siguin, (no diguem que no) i no acabem de ser del tot sincers, alguns cops sols falta un prego i traca per que un s´assabenti de les intencions reals i emotives del personal.

Després de poc o molt de temps sorgeixen les reflexions i els sospirs amb moviments de cap en forma negativa, pensant que ha sigut una pèrdua de temps, i, un altre cop a tornar a començar per si la fortuna et toca de nou … i, sempre serà que … si … però ja et diré alguna cosa, encara que penso escoltar la seva veritat.

Mil dubtes, dos mil raonaments, tornari a pensar, i si fos una il·lusió, i la realitat fos un altre?

Dons … No ... però, potser sigui que si.